ADOLFO SUÁREZ. Ambición y destino: Gregorio Moran. Ed. Debate

La veritat és que aquestes sis-centes pàgines de Gregorio Morán són d’una lectura apassionant. Primer de tot he de reconèixer que no he llegit el primer llibre que va escriure l’autor sobre Suàrez l’any 1979. Em declaro lector, sense compartir les seves opinions, de Gregorio Moran i llegeixo quasi religiosament les seves “sabatinas intempestivas” setmanals a la Vanguardia. De Gregorio Moran, però, he llegit alguns llibres: “El precio de la transición”, la reedició del llibre sobre el País Basc “Los españoles que dejaron de serlo”, parcialment el gran llibre “Miseria y grandeza del Partido Comunista de España (1939-1985) i “El maestro en el erial: Ortega y Gasset y la cultura del franquismo”.
He de dir que abans del llibre de Moran, acabava de llegir el llibre de Javier Cercas sobre el 23 de Febrer. Sense voler desmeréixer el llibre de Cercas, crec que el llibre de Moran es troba a anys llum de la narració del primer. Cercas es centra en
tres personatges que van tenir un comportament similar el dia del 23-F: Carrillo, Gutiérrez Mellado i Adolfo Suárez. És una narració amena i distreta, que et permet anar recordant els fets i el context en el qual es van produir, però sense cap aportació rellevant. Moran, a banda de la seva indiscutible qualitat literària, entra a fons en el personatge de Suàrez, aporta elements d’anàlisi del personatge, de tot el procés de la transició i del propi franquisme i els seus actors. Alguns d’ells que per curiositat et fan buscar en el el google el que se’n va fer de molts d’ells després de passar a l’ostracisme polític: des de José Solís Ruiz (“la sonrisa del régimen”), la resta dels magnífics d’Alianza Popular o d’altres mòmies del final del franquisme i d’inici de la transició. Una transició ben analitzada com un procés el qual no tenia un predisseny exacta de com havia de succeir tot, sinó que és fruit de la confrontació política existent. És evident que els reformadors del franquisme no volien anar gaire enllà de la situació de 1976 i tampoc es va anar fins on volia l’oposició democràtica en aquell moment.
El llibre consta de tres parts molt diferenciades: la primera de la mort de Franco fins el 23 de febrer, la segona comença en els inicis de la carrera política de Suàrez en les entranyes del franquisme i finalment la descomposició de la UCD amb l’aparició del CDS i la fi política de Suàrez. Un dels elements més rellevants i curiosos del llibre és quan el Rei Juan Carlos demana per carta diners al Sha de Pèrsia, ben poc abans de la seva caiguda, per tal de poder ajudar al nou partit fundat des del poder, la Unión de Centro Democrático”

Anuncis

Deixa un comentari

Filed under Llibres

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s