Una reflexió sobre Barcelona

Molt s’ha escrit sobre la passada consulta ciutadana de la Diagonal, i molt especialment, de les conseqüències polítiques que ha tingut en el govern de la ciutat. Primer de tot, voldria manifestar la legitimitat de la consulta que es va produir sobre el futur de la Diagonal. Defensar aquest legitimitat, però, no treu que hagi posat en evidència errors, no només alguns de caràcter tècnic, sinó errors de caire polític: amagar l’alternativa C, no explicar prou bé què passava amb el trànsit que deixaria de circular per la Diagonal i una certa autosuficiència i arrogància en tot aquest procés. També és d’una estreta visió política considerar que la victòria de l’alternativa de no tocar l’actual Diagonal és una victòria de la “dreta de la ciutat”. Xavier Bru de Sala en un article a “La Vanguardia” la setmana passada titulat “Barcelona: la crisi es cultural” considerava que el referèndum de la Diagonal és el certificat del final d’una etapa de Barcelona. Crec que aquesta afirmació no es troba gaire lluny de la realitat. Però el motiu d’aquest escrit és més una reflexió sobre l’article de la setmana passada a “El País” de Josep Ramoneda titulat “Un nuevo consenso de ciudad”. En sembla un article força interessant on es fa una breu anàlisi sobre l’evolució de la ciutat en els darres anys. Ramoneda considera l’urbanisme i la cultura com a peces fonamentals de la ciutat i els eixos de la convivència i la qualitat de vida com a fonamentals. I també la necessitat de projectes més enllà de l’administració del dia a dia.
L’urbanisme i la cultura, entesa en un sentit ampli, són els elements fonamentals per entendre i transformar una ciutat. L’urbanisme és l’escenari de la ciutat i la cultura l’acció sobre aquest escenari. Hi ha un discurs, sovint predominant a Barcelona, que vol contraposar el fet de tenir grans projectes sobre la ciutat a la política del dia a dia. Ara, després de la consulta de la Diagonal, també s’ha donat aquest debat. Però, sobretot, es va donar després del dissortat Forum de les Cultures. Tant govern com oposició en aquestes situacions insisteixen en prioritzar les polítiques del dia a dia de la ciutat als grans projectes. Crec que això és un error. Barcelona ha de centrar i prioritzar les polítiques del dia a dia de la ciutat, però també necessita grans projectes de transformació de la ciutat, projectes que van més enllà de la pròpia ciutat, que també poden ajudar a vertebrar el conjunt del país i reforçar el seu paper de capitalitat. Des de quan han de ser polítiques incompatibles ?

Anuncis

2 comentaris

Filed under Dietari

2 responses to “Una reflexió sobre Barcelona

  1. Pau

    Mestre un exemple en part, deixant de banda el Cabanyar. Es la modernitat i el canvi de la ciutat de Valencia, que serveix de punta de tot un moviment económic, cultural etc… Sempre ens queda el Gaudi.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s