Vincere de Marco Bellocchio

He trobat molt bona l’última pel·lícula del veterà director Marco Bellochio, és impossible quedar-se indiferent davant d’ella.
En aquesta cinta el director de cinema italià recupera la vida d’un personatge oblidat i amagat, Ida Dalser, amant i esposa no reconeguda del dictador italià Benito Mussolini. D’aquesta relació va néixer Benito Albino. Mussolini reaccionarà amb el mensypreu i la crueltat davant d’Ida Dalser, que serà internada en diferents centres psquiàtrics, com també li passarà al seu fill, del qual serà separada.
Aquesta història permet fer un bon repàs de la Itàlia d’abans de l’esclat de la primera Guerra Mundial fins a la segona i la fi del feixisme. S’hi recrea l’inici de la militància socialista de Mussolini, el naixement del diari “Popolo d’Italia” que porta al neixement del partit feixista italià, la participació i exaltació de la primera guerra mundial, l’ascens al poder del feixisme, l’aliança amb l’església catòlica i la participació en la segona guerra mundial.
Ida Dalser i el seu fill no veuran la fi del dictador, ja que moren abans que ell.
Bellocchio va néixer al 1939, i sempre ha estat compromés amb l’esquerra italiana. Al 1971 va ser un dels signants del manifest contra el comisari Luigi Calabresi, responsable de la mort de l’anarquista Giuseppe Pinelli, llançat des d’una finestra de la comisaria de policia, fet immortalitzat després per Dario Fo en la seva obra “Mort accidental d’un anarquista”. Bellocchio té una extensa filmografia poc coneguda. L’any 2003 va estrenà “Buongiorno, notte” sobre el segrest i assessinat d’Aldo Moro. L’única pel·lícula, però, que he vist d’aquest director va ser l’estrenada l’any 1986 “Il diavolo in corpo”.
Vincere és una pel·lícula d’una factura impecable en tots els sentits: els actors, la història, el muntatge de la pel.lícula, la música, l’ambientació de l’època, … Bellocchio introdueix el documental històric, hi destaca un discurs de Mussolini que després és imitat pel seu fill quan acaba en el psiquiàtric. El cinema té una presència primordial en la pel·lícula, des dels orígens (la sala amb el pianista…) fins a l’aparició del sonor. És un homenatge particular del cineasta, en especial a Charles Chaplin. En una mostra de cinema dins del cinema és la crueltat quan el personatge de “Charlot” es baralla amb els qui volen prendre el fill, fent el paral·lelisme amb la protagonista de la pel·lícula. La música també és impressionant, amb una tendència clara al gènere operístic, especialment el moment d’exaltació de la guerra amb el fragment d’Aida de Verdi. Els actors fan una gran interpretació dels personatges, especialment la protagonista Giovanna Mezzogiorno. El paper del jove Mussolini (ja que després només surten imatges històriques i a través d’algun bust de la seva imatge) també és impactant, especialment l’escena en que els dos protagonistes de la història surten en una escena en el llit i Mussolini sembla un llop enfollit posseint a Ida Dalser. Les imatges de Milà, amb les ximeneies, Trento, Venècia o Pàdua. O bé el rerafons d’una exposició de quadres del futurisme italià amb les vinculacions que alguns d’aquests artistes tindran amb el naixent feixisme que vol donar una imatge de modernitat i de construcció d’un nou ordre.
Mussolini no deixa de tenir unes característiques tragicocòmiques, com es pot veure en les cares que fa durant els seus discursos. Personatge que sortosament acabarà atrapat pels partizans, afusellat i penjat; després de fundar la seva república de Saló.
La pel·lícula també reflexa de manera molt interessant el paper de l’església italiana, especialment a través de les monges que surten a la pel·lícula. Com s’esmenta també el Pacte de Letran de 1929 entre Mussolini i el Papa Pius XI que portarà a un aliança del règim feixista amb l’església i la creació de l’estat del Vaticà. Pius XI serà papa entre 1922 i 1939, i per tant, és una figura associada al feixisme. Així mateix la monarquia italiana amb Víctor Manuel III. Sortosament el referèndum de 1946 els italians van optar per la república.
En definitiva, una pel·lícula difícil d’oblidar i altament recomanable. Bellocchio també reivindica aquells personatges que la història ens ha ocultat, una història personal dura amb la denúncia de la tirania feixista i el paper complice de l’església catòlica.

Advertisements

Deixa un comentari

Filed under Cinema

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s