Una reflexió sobre el futur d’Esquerra Republicana de Catalunya

Esquerra Republicana de Catalunya té un gran repte de futur després dels resultats de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya i de les municipals. ERC ha patit una important davallada en nombre de vots i tot hi haver estat més lleugera la pèrdua en nombre de regidors ha desaparegut de moltes ciutats grans i mitjanes del nostre país, especialment allà on la marca del partit hi juga un paper més important. Malgrat l’escenari d’aquest darrer cicle electoral l’espai d’una opció independentista i progressista és més que mai una necessitat vital. De manera molt sintètica em permetré detallar en primer lloc quines han estat les causes principals de l’actual situació, segons el meu parer.
El primer tripartit es forma d’una manera impecable com a resposta a la necessitat d’alternança política després de tants anys de govern convergent, configurant-se un govern catalanista i de progrés, i iniciant-se la reforma del procés estatutari. En aquest recorregut es cometen alguns errors que són fruit de decisions personals desencertades.
El procés d’assetjament mediàtic contra Carod-Rovira culmina amb el resultat espectacular de les eleccions espanyoles de 2004. El procés de reforma de l’Estatut serà determinant. Es produeix la paradoxa que el partit que lidera la reforma estatutària, al final, n’acaba sortint. Després d’una mala gestió sobre el posicionament del partit, s’acaba decidint el vot contrari a la reforma de l’Estatut. Llavors ERC havia de sortir del govern, no esperar que ens fessin fora. Era insostenible compartir un govern amb forces polítiques amb les quals manteníem un posicionament contrari sobre el principal tema de la legislatura.
El segon govern tripartit o govern d’Entesa es parteix d’un primer inconvenient, al marge de la pèrdua d’escons especialment del PSC, el fet de governar amb els que ens havien expulsat del govern. Tornar a governar amb el PSC implicava dos grans riscos: l’antagonisme respecte el procés estatutari i el nou lideratge de Montilla. Tampoc va ser un encert la decisió de la inclusió, per part d’ERC, de les dues persones que lideraven el partit: el president, Josep Lluís Carod-Rovira i el secretari general, Joan Puigcercós; amb la sortida posterior d’aquest del govern. Si ERC queda desdibuixada dins el govern per una manca de lideratge, aquest fenomen encara es fa més evident al si del partit. A tot això cal afegir la incapacitat per construir un relat convincent d’aquest govern d’Entesa, ni en el seu inici ni en el seu final agònic. Per això, la conclusió que podem fer és que la formació d’aquest govern va ser un error.
Tot plegat ha fet que en aquests anys el partit s’hagi anat desconnectant progressivament de la societat, especialment dels seus electors. No s’han renovat els esquemes de funcionament i s’han aplicat els criteris de sempre sense fer l’esforç d’adaptar-los als reptes dels nous temps. I a tot plegat cal afegir-hi un fet cabdal que el nostre electorat ha valorat molt negativament: les divisions internes. La tensa preparació del darrer congrés, la seva celebració i les conseqüències posteriors que se’n van derivar han generat força rebuig i una percepció social negativa.
A la campanya de les passades eleccions al Parlament de Catalunya tampoc es va evidenciar cap modificació de la línia habitual. El discurs electoral es va centrar en el compromís de dur a terme un referèndum per la independència, una proposta que a més es plantejava com una condició innegociable de cara a qualsevol política d’aliances. Era evident que la seva formulació es basava en la hipòtesi que de l’èxit de les consultes locals per la independència i la manifestació del 10 de juliol se’n podien recollir un equivalent amb vots favorables al referèndum. Pensar això ha estat una ingenuïtat política i una lectura esbiaixada de la realitat. En aquesta mateixa campanya, el posicionament sobre el concert econòmic també ha estat desconcertant. Una reivindicació que sempre havia liderat ERC i que motivats per una espiral competitiva amb altres opcions independentistes, ens porta a considerar-ho insuficient i al final de la campanya s’intenta tornar-ho a reemprendre.
Tampoc es van posar en valor en aquesta campanya els elements de modernitat del nostre discurs, ni tant sols a nivell estètic, i es van deixar de banda els aspectes més vinculats a la situació de crisi econòmica. Tot plegat ha quedat reflexat en els resultats de les darreres eleccions municipals amb la pèrdua de vot urbà en les ciutats mitjanes i grans del país. S’han centrat masses esforços en reconstruir un “espai independentista” quan aquest no és l’element central d’unes eleccions municipals. Tampoc ha estat afortunada la coalició oportunista que s’ha fet a la ciutat de Barcelona. De fet si ERC ha aguantat els resultats en els municipis petits i alguns mitjans ha estat gràcies als lideratges locals.
ERC ha de modernitzar el discurs de l’esquerra nacional per connectar amb els sectors de la societat catalana que vulguin un país independent i defensar un independentisme normalitzat i en paral•lel un model de societat progressista i moderna. El repte d’ERC és la modernització a partir de tres eixos fonamentals:
• Una nova estratègia nacional cap a la sobirania que tingui en compte els canvis que han operat a la societat catalana, amb un concepte dinàmic de la identitat i amb el propòsit de posar-nos d’una manera directa en el mapa d’Europa.
• Centrar ERC en els valors republicans i la modernització del discurs de l’esquerra per tal de generar confiança a la societat i capacitat d’avançar. Per això és necessari que recuperem la totalitat de la nostra sigla (Esquerra Republicana de Catalunya) per remarcar la nostra identitat com a projecte propi.
• Un canvi en la concepció i l’organització del partit basat en la participació en xarxa, fomentant el debat i la democràcia interna més enllà d’un assemblearisme tronat. La relació de la política i els partits amb la ciutadania també ha de comportar cavis substancials.
La construcció d’una majoria social per la sobirania he de ser el principal motors de l’actuació d’ERC. Però, la construcció d’aquesta majoria no és un fet exclusiu d’ERC. L’Objectiu d’ERC és aglutinar els sectors progressistes i més dinàmics de la societat catalana cap a l’objectiu de la sobirania. Les dues grans aportacions que hem fet en aquests darrers anys han estat: construir el discurs de l’independentisme “econòmic” o “pràctic” i al renovació del discurs identitari. Aquestes dues línies han de continuar perquè són les que permeten distingir el nostre projecte. Seria un error caure en la radicalització en clau nacional o en clau social. La “impaciència” per la independència, com aquell que viu en un estat nerviós i frenètic, és fruit d’una mentalitat poc madura a nivell polític i desconnectada de la societat.
L’eix socioeconòmic del discurs independentista junt amb la renovació del discurs identitari són peces fonamentals. I per això cal ajuntar dues paraules claus: República i Municipi. El lligam entre república i municipi ens ha de permetre una imatge més solvent, amb la reformulació de polítiques públiques de proximitat, amb una millor connexió amb les realitats urbanes del nostre país i amb la creació d’una nova imatge de governança republicana: drets i deures per part de les dues parts, transparència, l’honestedat, l’humilitat en l’exercici de qualsevol responsabilitat, la dignificació i revalorització de l’activitat pública, la cultura de l’esforç, el bé comú, la igualtat d’oportunitats, la participació política i el foment de la cultura cívica.
També ens cal reforçar l’estratègia unilateral cap a Europa. Mirar més Europa i deixar de mirar Espanya. ERC hauria de reforçar molt més el discurs europeista, com més Europa menys Espanya. El futur del nostre país va lligat al futur d’Europa. Hem de tenir en compte que Europa es troba en una cruïlla: manca de lideratge, pèrdua de pes econòmic i estratègic en l’actual marc mundial, els canvis demogràfics, la convivència en societats pluriculturals i la necessitat de reforçar l’existència de valors universals enfront els discursos multiculturals són alguns dels reptes que com a catalans i europeus hem d’afrontar.
L’independentisme pràctic de base econòmica ha de continuar sent un dels pilars de la nostra actuació: la denúncia de l’espoli fiscal i la manca d’inversió de l’estat a Catalunya. Cal apostar a curt termini pel traspàs de totes les infraestructures i el concert econòmic. Continuar amb el missatge que més sobirania econòmica implica més benestar per a la societat catalana.
La renovació del discurs nacional és clau per donar un missatge i tenir una imatge de modernitat: la coexistència de sentiments identitaris, una imatge oberta i plural de la cultura catalana com espai de convivència, el caràcter universal del fet nacional i no una visió provinciana. El concepte de nació ja no respon a criteris monolítics de pertinença, sinó sobretot el que ha de ser és un projecte a compartir entre els ciutadans. També caldria replantejar una nova política per a la resta de territoris dels Països Catalans. El que està clar que el que ha fet fins ara l’independentisme ha fracassat. I el que cal, en primer lloc, és reconèixer la realitat tal com és, les realitats diferenciades que poden tenir un projecte en comú. Caldria centrar els esforços en potenciar el territori dels Països Catalans com un àmbit cultural i comunicacional i també com una realitat econòmica.
La modernització de l’esquerra passa per la renovació del discurs republicà i de la socialdemocràcia clàssica, incorporant aspectes també de la tradició liberal progressista. Quan l’esquerra es perd en les construccions utòpiques és quan deixa la realitat a la dreta. Cal incorporar la competitivitat com a valor de l’esquerra, la importància del mercat i la llibertat econòmica enfront els monopolis; i molt especialment la importància i la reivindicació de la política enfront aquells que volen minimitzar-la. Una esquerra que pren una dimensió de la laïcitat basada en la capacitat crítica de la realitat, en el reconeixement de la pluralitat, basada en l’emancipació de l’individu i els principis de la raó i la llibertat. Quan l’esquerra s’allunya dels problemes que preocupen als seus electors, aquests busquen, especialment en èpoques de crisi, la seguretat en altres opcions. Una revisió de les polítiques públiques que ajudi a reforçar-les comporta un esforç de modernització d’aquestes polítiques, introduint elements de competitivitat en els serveis públics, sense perdre els objectius d’universalitat i equitat. Donar valor als serveis públics comporta que no sempre la gratuïtat absoluta dels serveis sigui la millor política.
L’esquerra ha de trencar definitivament amb alguns tabús, que normalment coincideixen amb algunes de les principals preocupacions que tenen els ciutadans. Per posar un exemple, les polítiques de seguretat. Aquesta és un bé públic, un dret ciutadà i afecta sobretot a aquells ciutadans que no se la poden pagar. Això vol dir que reforçar la seguretat dels ciutadans ha de ser un element clau de les polítiques progressistes, especialment en un moment de grans incerteses. També l’educació ha d’esdevenir l’element central de les polítiques públiques. Un país en un estat d’educació permanent és un país competitiu i amb més possibilitats de sortir de la crisi; reforçar el paper de l’educador i la seva autoritat dins l’escola són fonamentals. La immigració d’aquests darrers anys ha canviat els nostres municipis, això obliga a revisar determinades polítiques públiques, a reforçar aquells aspectes que facilitin la convivència i la integració, a reforçar els valors democràtics i a no tenir cap tolerància davant de qualsevol fanatisme que atempti contra l’estat de dret. Una societat multicultural porta a la fragmentació social, al rebuig als espais comuns, a la pèrdua de la noció del bé comú i a la negació de valors universals. Anem cap a societats plurals però que han de tenir una cultura i un projecte en comú.
Els processos electorals s’han d’obrir, el ciutadà ha de poder triar. La realitat porta a que emergeixi un ciutadà cada cop més autònom que voldrà triar en cada procés electoral l’oferta que millor li convingui i allò que respongui millor als seus interessos. Millorar el lligam entre el representant polític i el ciutadà comporta necessàriament poder triar-los directament; per tant la necessitat d’obrir les llistes.
Aquest conjunt de reflexions volen contribuir al debat que haurem de tenir en els propers mesos de cara al proper congrés, però també és important precisar alguns aspectes del procés que vindrà:
• Caldria donar la màxima importància al debat polític i al model de partit que volem; no només al tema dels lideratges.
• A ERC li cal una profunda renovació especialment a nivell públic però també en la concepció del partit i les formes de treball. Una renovació que tampoc pot comportar menysprear el bagatge i la experiència de tots aquests anys.
• A ERC li cal una refundació, però això no es fa de cop en un congrés i entre els mateixos que formem el partit. Refundar-se entre nosaltres és absurd, per fer-ho ens caldrà nova gent.
• ERC hauria d’anar cap a una renovació en el proper congrés per poder iniciar un procés de refundació el més obert possible que vaig més enllà de les fronteres del nostre partit.
Jaume Oliveras i Maristany

Advertisements

6 comentaris

Filed under Dietari

6 responses to “Una reflexió sobre el futur d’Esquerra Republicana de Catalunya

  1. Gràcies per la reflexió, Jaume. És de les bones. Potser no ho comparteixo tot, però sí moltes coses. I és feta des de la sensatesa. Espero que vulguis tenir un paper actiu en la nova Esquerra.

  2. Carles Barceló

    Carles Barceló
    13 juny 2011
    Crec que la teva reflexió sobre el fracas de Esquerra Repiblicana es molt encertat. El meu dubte es que pugue fe una profunda neteixa de la molt apoltrona direcció del partid .Per crea una il-lusiò fa falta una GRAN RENOVACIÓ.

  3. Joan Puig i Massuet

    Jaume comparteixo moltes coses que dius. Crec que hem de prioritzar el discurs nacional, la ‘independència ha de ser el nostre principal objectiu, passen règims, passen governs de dretes i d’esquerres, però el jou d’Espanya continua des de fa més de 300 anys. Primer aconseguim la independència i després ja veurem quin model de país volem.

    • Joan, en la meva reflexió he intentat dir el que penso. Crec que el debat entre prioritzar l’eix nacional o l’eix esquerra és absurd. El que cal és oferir una proposta atractiva per a la societat catalana d’avui. I el més important de tot és debatre idees i propostes i saber on som per així poder tirar endavant.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s