Category Archives: Cinema

Walander

Fa poc he tingut l’oportunitat de veure els diferents episodis fets per la BBC sobre l’inspector Kurt Walander, amb la interpretació magistral de Kenneth Branagh. L’inspector Walander és una creació del novel.lista suec Henning Mankell, autor anterior a tota la fornada de novel.listes suecs que s’ha posat de moda recentment. Hi han altres versions sobre aquest personatge de ficció: una pel.lícula portada al cinema i també una sèrie televisiva feta des de Suècia. Aquesta producció de la BBC retrata molt bé l’ambient d’aquestes societats nòrdiques i Kenneth Branagh broda el paper de l’inspector, amb el paisatge del sud de Suècia, d’Ystad, al costat del Malmö. Walander és un personatge profundament humà, contingut i angoixant que es mou en la part més sòrdida de la societat sueca.

Anuncis

Deixa un comentari

Filed under Cinema

Vincere de Marco Bellocchio

He trobat molt bona l’última pel·lícula del veterà director Marco Bellochio, és impossible quedar-se indiferent davant d’ella.
En aquesta cinta el director de cinema italià recupera la vida d’un personatge oblidat i amagat, Ida Dalser, amant i esposa no reconeguda del dictador italià Benito Mussolini. D’aquesta relació va néixer Benito Albino. Mussolini reaccionarà amb el mensypreu i la crueltat davant d’Ida Dalser, que serà internada en diferents centres psquiàtrics, com també li passarà al seu fill, del qual serà separada.
Aquesta història permet fer un bon repàs de la Itàlia d’abans de l’esclat de la primera Guerra Mundial fins a la segona i la fi del feixisme. S’hi recrea l’inici de la militància socialista de Mussolini, el naixement del diari “Popolo d’Italia” que porta al neixement del partit feixista italià, la participació i exaltació de la primera guerra mundial, l’ascens al poder del feixisme, l’aliança amb l’església catòlica i la participació en la segona guerra mundial.
Ida Dalser i el seu fill no veuran la fi del dictador, ja que moren abans que ell.
Bellocchio va néixer al 1939, i sempre ha estat compromés amb l’esquerra italiana. Al 1971 va ser un dels signants del manifest contra el comisari Luigi Calabresi, responsable de la mort de l’anarquista Giuseppe Pinelli, llançat des d’una finestra de la comisaria de policia, fet immortalitzat després per Dario Fo en la seva obra “Mort accidental d’un anarquista”. Bellocchio té una extensa filmografia poc coneguda. L’any 2003 va estrenà “Buongiorno, notte” sobre el segrest i assessinat d’Aldo Moro. L’única pel·lícula, però, que he vist d’aquest director va ser l’estrenada l’any 1986 “Il diavolo in corpo”.
Vincere és una pel·lícula d’una factura impecable en tots els sentits: els actors, la història, el muntatge de la pel.lícula, la música, l’ambientació de l’època, … Bellocchio introdueix el documental històric, hi destaca un discurs de Mussolini que després és imitat pel seu fill quan acaba en el psiquiàtric. El cinema té una presència primordial en la pel·lícula, des dels orígens (la sala amb el pianista…) fins a l’aparició del sonor. És un homenatge particular del cineasta, en especial a Charles Chaplin. En una mostra de cinema dins del cinema és la crueltat quan el personatge de “Charlot” es baralla amb els qui volen prendre el fill, fent el paral·lelisme amb la protagonista de la pel·lícula. La música també és impressionant, amb una tendència clara al gènere operístic, especialment el moment d’exaltació de la guerra amb el fragment d’Aida de Verdi. Els actors fan una gran interpretació dels personatges, especialment la protagonista Giovanna Mezzogiorno. El paper del jove Mussolini (ja que després només surten imatges històriques i a través d’algun bust de la seva imatge) també és impactant, especialment l’escena en que els dos protagonistes de la història surten en una escena en el llit i Mussolini sembla un llop enfollit posseint a Ida Dalser. Les imatges de Milà, amb les ximeneies, Trento, Venècia o Pàdua. O bé el rerafons d’una exposició de quadres del futurisme italià amb les vinculacions que alguns d’aquests artistes tindran amb el naixent feixisme que vol donar una imatge de modernitat i de construcció d’un nou ordre.
Mussolini no deixa de tenir unes característiques tragicocòmiques, com es pot veure en les cares que fa durant els seus discursos. Personatge que sortosament acabarà atrapat pels partizans, afusellat i penjat; després de fundar la seva república de Saló.
La pel·lícula també reflexa de manera molt interessant el paper de l’església italiana, especialment a través de les monges que surten a la pel·lícula. Com s’esmenta també el Pacte de Letran de 1929 entre Mussolini i el Papa Pius XI que portarà a un aliança del règim feixista amb l’església i la creació de l’estat del Vaticà. Pius XI serà papa entre 1922 i 1939, i per tant, és una figura associada al feixisme. Així mateix la monarquia italiana amb Víctor Manuel III. Sortosament el referèndum de 1946 els italians van optar per la república.
En definitiva, una pel·lícula difícil d’oblidar i altament recomanable. Bellocchio també reivindica aquells personatges que la història ens ha ocultat, una història personal dura amb la denúncia de la tirania feixista i el paper complice de l’església catòlica.

Deixa un comentari

Filed under Cinema

“Canciones para dormir” d’Andreas Struck

Aquesta pel.lícula alemanya estrenada enguany té com a protagonista un trompetista de jazz que fuig de la dona amb la qual conviu per convertir-se en un “homeless” a la seva ciutat, Colònia. “Coneix” a Hanna, una dona gran també sense sostre, a través dels poemes que li troba un cop aquesta apareix morta al metro. El protagonista es veu obligat a fer treballs per a la comunitat com a jardiner del cementiri de Colònia. Una pel.lícula molt en línia amb el cinema alemany, que no fa cap concessió al sentimentalisme, amb imatges dures i fredes de la perifèria d’aquesta ciutat alemanya.
La temperatura de la sala del cinema Alexandra, on projecten aquesta cinta a Barcelona, donava l’ambientació apropiada per a aquesta pel·lícula (el termostat no devia passar de 10 graus!).
Cal felicitar, però, aquestes sales de cinema de la Rambla de Catalunya per l’aposta que fan pel cinema europeu i al marge de les superproduccions.
Canciones para dormir és una pel·lícula interessant, que fa pensar en com és de fàcil viure a l’altre costat de la normalitat i fer el salt a la marginalitat i com pul·lulen pels passadissos i els suburbis de les ciutats de nostre entorn personatges desarrelats amb històries pròpies.

Deixa un comentari

Filed under Cinema

“Una habitación en Roma” de Julio Medem

De Julio Medem només he vist quatre pel.lícules : “Los amantes del círculo polar”, “Lucía y el sexo”, “La pelota vasca” i aquesta darrera “Una habitación en Roma”. Crec que es tracta d’un director de cinema molt peculiar i interessant. Medem fa un cinema molt característic, amb segell propi i unes obsessions que es van repetint en algunes de les seves pel·lícules.
Aquest film de Medem té com a escenari una habitació d’hotel al centre de Roma, decorada amb un quadre del renaixement italià. Les dues protagonistes centren en exclusiva les escenes de la pel·lícula, amb l’aparició esporàdica del cambrer de l’hotel i la presència puntual en una filmació de Najwa Nimri. La pel·lícula es basa en la relació de les dues protagonistes i les escenes carregades d’erotisme i sensualitat de les dues actrius protagonistes. Tot i que trasncòrre en l’habitació d’un hotel en cap moment es fa pesada, al contrari, va guanyant interés amb el descobriment de cadascuna de les dues protagonistes i les seves vides parel·leles, enmig d’un joc de mentides i veritats que les farà descobrir-se l’una a l’altra.
Si heu vist “Lucía y el sexo” podreu comprovar una de les obsessions de Medem que es repteix en les dues pel.lícules. L’actriu Elena Anaya recorda la mort del fill de la seva parella (Najwa Nimri)) fruit d’un accident. A l’anterior pel.lícula, Elena Anaya és la mainadera de la fiila també de Najwa Nimri que també mor per l’atac d’un gos. La mateixa obsessió amb les mateixes protagonistes.
Ah! i molt ben trobat el recurs d’utiltizar el programa “goolge earth”. En definitiva la història d’una relació lliure entre dues dones.

Deixa un comentari

Filed under Cinema

El Concierto

El Concierto és una pel.lícula que val la pena veure. Del director romanès Radu Mihaileanu, és una producció belga-francesa-italiana-romanesa. Es tracta d’una comèdia amb el fons dramàtic del que va ser la repressió a l’antiga Unió Soviètica a l’era de Brezhnev, amb els escenaris de dues ciutats fantàstiques, Moscou i París. El protagonista, que havia estat el director de l’orquestra del Bolxoi, ara hi treballa però fent feines de neteja. Intercepta un fax on es demana una actuació del Bolxoi al Théâtre du Châtelet de París. A partir d’aquí reconstrueix la seva antiga orquestra de músics depurats i es fan passar per l’actual orquestra i se’n va a París. La seva obsessió és tocar el famós Concert per violí i orquestra de Txaikovski que va ser interromput. Al mateix temps posa com a condició que la solista sigui una jove violinsta famosa que viu a París. A partir d’aquí es desencadena una comèdia força divertida amb unes molt bones interpretacions dels dos actors principals: Alexei Guskov i Mélanie Laurent; a més de poder gaudir del concert de Txaikovski. Una crítica no només a la repressió postestalinista a la URSS, sinó també a la nova classe de nous rics que ostenten el poder a l’actual Rússia.

Deixa un comentari

Filed under Cinema

El abogado del terror. Jacques Vergès. Director: Barbet Schroeder


Es tracta d’un documental-entrevista d’una factura impecable feta pel director de cinema Barbet Schroeder; director, actor i productor de cinema francès, que va formar part de la nouvelle vague. Són cent trenta cinc minuts que passen volant, una repàs sobre els casos més importants que Jacques Vergès va portar com a advocat, i que permeten fer un repàs a bona part de la història dels anys seixanta, setanta i vuitanta: el règim de Pol Pot, el procés d’independència d’Algèria, els atemptats i segrestos duts a terme per grups palestins durant els setanta, la Baader-Meinhof… i també una visió de personatges sinistres, com el cas Klaus Barbie o el mateix Carlos.

Jacques Vergès és un advocat de pare francès i mare vietnamita, criat a l’illa de Reunion, que ha protagonitzat en les darreres dècades els judicis ben polèmics assumint la defensa de casos de l’extrema esquerra fins a l’extrema dreta. La pel•lícula ens mostra un personatge amb un gran poder de seducció i alhora un gran cinisme. El protagonista no busca justificar la defensa de casos tant contradictoris, el missatge que intenta transmetre és que el seu origen, la França colonial, fa que el seu objectiu sigui anar sempre contra la metròpoli i posar-la en tot moment en contradicció i en evidència davant la història.

Vergès té un llarg historial personal i de casos emblemàtics. S’uneix a l’exèrcit de la França lliure, formarà part durant un temps del Partit Comunista Francès, serà el secretari de la Unió Internacional d’Estudiants. Un dels aspectes més interessants de la pel•lícula és el que fa referència a la defensa del Front d’Alliberament Nacional d’Algèria, i molt especialment el cas de la Djamila Bouhired, una de les tres activistes que posaven bombes a llocs públics freqüentats per francesos a Alger. El cas és que ell s’hi casarà i amb la independència, s’instal•larà amb ella a Algèria.
Un capítol a part és el que es dedica a la misteriosa desaparició de Vergès entre 1970 i 1978. També la seva relació amb Pol Pot i el seu règim de terror, que el porta a defensar Khieu Samphan, que fou president de la Kambodja dels khermers rojos. També s’hi fa referència a tot un seguit de casos vinculats al Front Popular d’Alliberament de Palestina i, de manera destacada, el cas Carlos. Vergès defensarà també Magdalena Kopp, de la segona generació de la Fracció de l’Exèrcit Roig, casada amb Carlos i amb la qual Vergès també hi va tenir una relació sentimental.
La defensa de Klaus Barbie, conegut com el carnisser de Lió, i l’enrenou d’aquest judici a França també ocupa una part d’aquest documental.
Vergès també va assumir la defensa d’alguns dictadors africans i va intentar portar la representació en casos com el de Milosevic i Sadamm Husein.

Tot plegat una bona història de terror, de terror real de la segona part del nostre segle XX. Tal com diu el títol de l’article de Gregorio Moran a les seves “sabatinas intempestivas “ de la Vanguardia “ Una lección de historia con lobos”.

1 comentari

Filed under Cinema