Una història apassionant

Amb el títol “Un sombrero lleno de cerezas”, editat per “La esfera de los libros”, Oriana Fallaci va escriure aquest llibre a contrarellotge, abans de la seva mort. Una història de la seva família. Llàstima que no va poder arribar a l’època dels seus pares. D’aquests només destaca una conversa entre la seva mare Tosca i el feixista Mario Carità que tenia presoner al seu marit Edoardo a l’any 1944. El feixista dirigint-se a la seva mare li va dir: “Senyora, ja es pot anar vestint-se de dol. Demà, a les 6, el seu marit serà afusellat”. I la mare d’Oriana li va contestar “Mario Carìtà, demà, a les 6, faré el que has dit. Em vestiré de dol. Però si has nascut del ventre d’una dona, aconsella a la teva mare que faci el mateix. Perquè la teva hora vindrà molt aviat”. Aquesta conversa ja ens ajuda a entrendre com es formarà el caràcter de l’autora. També, uns anys abans de morir, va escriure “La rabia y el orgullo”, que li va comportar el menyspreu per part de la progressia europea per la denúncia de la ideologia islamista. Oriana Fallaci mai es va doblegar davant de ningú, ni en les seves conegudes entrevistes (Kissinger, Khomeini, …), ni en els conflictes bèl·lics i polítics (Vietnam, Mèxic, …) ni davant del pensament políticament correcte.
En aquest llibre relata la seva nissaga familar des del segle XVIII. Una història apassionant, on l’autora reviu dins dels seus avantpassats, on trobem bona part de la història d’Itàlia: les guerres napoleòniques, la pirateria del mediterrani, la unificació italiana, els carbonaris, els valdesos; però també el Nova York del segle XIX, els mormons, la conquesta de l’oest americà, … Del llibre destacaria dos personatges femenins, on es reencarna perfectament l’autora, com seran Caterina Zani i Anastàsia. Un llibre que, un cop començat, és difícil prescindir d’ell.

Estada a l’illa de Tabarca

Tabarca és una petita illa que pertany al municipi d’Alacant. Des de Santa Pola, amb vaixell, es triga mitja hora. Aprofitant aquestes vacances, des de Castalla, hem pogut passar una nit en aquesta curiosa illa. Molts visitants arriben al matí i marxen a darrera hora per gaudir de la platja i de la gastronomia de l’illa. La veritat és que es menja molt bé i el peix és excel·lent. Durant el dia el sol impedeix qualsevol activitat que no sigui la de bannyar-se o estar en alguna casa tancat. A la nit, la petita illa es transforma veient com la gent sopa a la fresca davant de casa seva. El més curiós de l’illa no deixa de ser sinó la seva història. Durant el regnat de Carles III es va produir un assentament de genovesos que van ser alliberats de la pirateria. Aquests es trobaven reclosos a l’illa de Tabarka, davant de Tunis. D’aquí venen els cognoms d’orígen italià dels habitants de l’illa. Una visita i una petita estada molt recomenable.

Biografia de Jorge Semprún

El dia abans de la mort de Jorge Semprún, el passat 7 de juny d’enguany, vaig acabar de llegir la biografia escrita per la periodista alemanya Franziska Augstein “Lealtad y traición” editada per Tusquets. Si algú es pensa que trobarà una biografia de tota la trajectòria del personatge i de la seva activitat tant política com literària, no ho trobarà en aquest llibre. Es tracta d’un llibre irregular sobre la vida de Jorge Semprún que representa bona part del que ha estat el nostre segle XX. El llibre incideix més en la seva primera etapa: l’inici de l’exili, l’ingrés en el Partit Comunistra Francès i el camp de concentració de Buchenwald. Pel que fa a la seva activitat en el Partit Comunista d’Espanya, descriu les seves vivències clandestines, però sense aprofundir excessivament en tot el seu procés d’expulsió i enfrontament amb Santiago Carrillo. I aquí es queda. Surten esdeveniments, sovint massa amagats, com determinades caigudes de militants del PCE on Santiago Carrillo té un paper força sinistre com el cas de Jesús Monzón i Gabriel León Trilla, aquest darrer assassinat pel propi partit.
Un llibre, tot i que força parcial, per conèixer la personalitat de l’autor, però que desperta l’interés de rellegir o llegir la seva important obra. Un personatge amb contradiccions, fruit de la seva trajectòria política, però que viu i pateix els totalitarismes del segle XX.

Avui ens ha deixat el Víctor Torres

Avui, 19 de juny, ens ha deixat en Víctor Torres als 96 anys. Militant d’ERC des del principi fins el final, fidel al seu partit i els seus ideals. Durant tots aquests darrers anys d’ERC, des de que va abandonar la primera línia política, sempre ha estat quan se l’ha necessitat. Mai va fallar. Membre fundador d’ERC, fill d’Humbert Torres i germà del poeta Màrius Torres. Durant la Guerra Civil va lluitar a la columna Macià-Companys, estret col·laborador d’Irla i Tarradellas durant l’exili. Diputat al Parlament de Catalunya i Senador. Recordo, ara fa un any aproximadament, la seva intervenció a la trobada d’ERC que es va fer a Lloret de Mar. Amb cadira de rodes encara mantenia aquell to de veu, aquelles paraules que a ningú podien deixar indeferent. Les emocions que transmetia quan parlava donaven a les seves paraules una plena modernitat; un discurs emotiu, directe, dient sempre les coses pel seu nom, sense retòriques farragoses. No només hem d’aprendre del seu exemple, sinó també de com transmetia aquestes emocions, la trajectòria d’una vida al servei del seu país i la seva gent. Va defensar les seves conviccions en la pau, en la guerra, sota la dictadura i en l’actual democràcia. Mantinguem viva la seva memòria.

Una reflexió sobre el futur d’Esquerra Republicana de Catalunya

Esquerra Republicana de Catalunya té un gran repte de futur després dels resultats de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya i de les municipals. ERC ha patit una important davallada en nombre de vots i tot hi haver estat més lleugera la pèrdua en nombre de regidors ha desaparegut de moltes ciutats grans i mitjanes del nostre país, especialment allà on la marca del partit hi juga un paper més important. Malgrat l’escenari d’aquest darrer cicle electoral l’espai d’una opció independentista i progressista és més que mai una necessitat vital. De manera molt sintètica em permetré detallar en primer lloc quines han estat les causes principals de l’actual situació, segons el meu parer.
El primer tripartit es forma d’una manera impecable com a resposta a la necessitat d’alternança política després de tants anys de govern convergent, configurant-se un govern catalanista i de progrés, i iniciant-se la reforma del procés estatutari. En aquest recorregut es cometen alguns errors que són fruit de decisions personals desencertades.
El procés d’assetjament mediàtic contra Carod-Rovira culmina amb el resultat espectacular de les eleccions espanyoles de 2004. El procés de reforma de l’Estatut serà determinant. Es produeix la paradoxa que el partit que lidera la reforma estatutària, al final, n’acaba sortint. Després d’una mala gestió sobre el posicionament del partit, s’acaba decidint el vot contrari a la reforma de l’Estatut. Llavors ERC havia de sortir del govern, no esperar que ens fessin fora. Era insostenible compartir un govern amb forces polítiques amb les quals manteníem un posicionament contrari sobre el principal tema de la legislatura.
El segon govern tripartit o govern d’Entesa es parteix d’un primer inconvenient, al marge de la pèrdua d’escons especialment del PSC, el fet de governar amb els que ens havien expulsat del govern. Tornar a governar amb el PSC implicava dos grans riscos: l’antagonisme respecte el procés estatutari i el nou lideratge de Montilla. Tampoc va ser un encert la decisió de la inclusió, per part d’ERC, de les dues persones que lideraven el partit: el president, Josep Lluís Carod-Rovira i el secretari general, Joan Puigcercós; amb la sortida posterior d’aquest del govern. Si ERC queda desdibuixada dins el govern per una manca de lideratge, aquest fenomen encara es fa més evident al si del partit. A tot això cal afegir la incapacitat per construir un relat convincent d’aquest govern d’Entesa, ni en el seu inici ni en el seu final agònic. Per això, la conclusió que podem fer és que la formació d’aquest govern va ser un error.
Tot plegat ha fet que en aquests anys el partit s’hagi anat desconnectant progressivament de la societat, especialment dels seus electors. No s’han renovat els esquemes de funcionament i s’han aplicat els criteris de sempre sense fer l’esforç d’adaptar-los als reptes dels nous temps. I a tot plegat cal afegir-hi un fet cabdal que el nostre electorat ha valorat molt negativament: les divisions internes. La tensa preparació del darrer congrés, la seva celebració i les conseqüències posteriors que se’n van derivar han generat força rebuig i una percepció social negativa.
A la campanya de les passades eleccions al Parlament de Catalunya tampoc es va evidenciar cap modificació de la línia habitual. El discurs electoral es va centrar en el compromís de dur a terme un referèndum per la independència, una proposta que a més es plantejava com una condició innegociable de cara a qualsevol política d’aliances. Era evident que la seva formulació es basava en la hipòtesi que de l’èxit de les consultes locals per la independència i la manifestació del 10 de juliol se’n podien recollir un equivalent amb vots favorables al referèndum. Pensar això ha estat una ingenuïtat política i una lectura esbiaixada de la realitat. En aquesta mateixa campanya, el posicionament sobre el concert econòmic també ha estat desconcertant. Una reivindicació que sempre havia liderat ERC i que motivats per una espiral competitiva amb altres opcions independentistes, ens porta a considerar-ho insuficient i al final de la campanya s’intenta tornar-ho a reemprendre.
Tampoc es van posar en valor en aquesta campanya els elements de modernitat del nostre discurs, ni tant sols a nivell estètic, i es van deixar de banda els aspectes més vinculats a la situació de crisi econòmica. Tot plegat ha quedat reflexat en els resultats de les darreres eleccions municipals amb la pèrdua de vot urbà en les ciutats mitjanes i grans del país. S’han centrat masses esforços en reconstruir un “espai independentista” quan aquest no és l’element central d’unes eleccions municipals. Tampoc ha estat afortunada la coalició oportunista que s’ha fet a la ciutat de Barcelona. De fet si ERC ha aguantat els resultats en els municipis petits i alguns mitjans ha estat gràcies als lideratges locals.
ERC ha de modernitzar el discurs de l’esquerra nacional per connectar amb els sectors de la societat catalana que vulguin un país independent i defensar un independentisme normalitzat i en paral•lel un model de societat progressista i moderna. El repte d’ERC és la modernització a partir de tres eixos fonamentals:
• Una nova estratègia nacional cap a la sobirania que tingui en compte els canvis que han operat a la societat catalana, amb un concepte dinàmic de la identitat i amb el propòsit de posar-nos d’una manera directa en el mapa d’Europa.
• Centrar ERC en els valors republicans i la modernització del discurs de l’esquerra per tal de generar confiança a la societat i capacitat d’avançar. Per això és necessari que recuperem la totalitat de la nostra sigla (Esquerra Republicana de Catalunya) per remarcar la nostra identitat com a projecte propi.
• Un canvi en la concepció i l’organització del partit basat en la participació en xarxa, fomentant el debat i la democràcia interna més enllà d’un assemblearisme tronat. La relació de la política i els partits amb la ciutadania també ha de comportar cavis substancials.
La construcció d’una majoria social per la sobirania he de ser el principal motors de l’actuació d’ERC. Però, la construcció d’aquesta majoria no és un fet exclusiu d’ERC. L’Objectiu d’ERC és aglutinar els sectors progressistes i més dinàmics de la societat catalana cap a l’objectiu de la sobirania. Les dues grans aportacions que hem fet en aquests darrers anys han estat: construir el discurs de l’independentisme “econòmic” o “pràctic” i al renovació del discurs identitari. Aquestes dues línies han de continuar perquè són les que permeten distingir el nostre projecte. Seria un error caure en la radicalització en clau nacional o en clau social. La “impaciència” per la independència, com aquell que viu en un estat nerviós i frenètic, és fruit d’una mentalitat poc madura a nivell polític i desconnectada de la societat.
L’eix socioeconòmic del discurs independentista junt amb la renovació del discurs identitari són peces fonamentals. I per això cal ajuntar dues paraules claus: República i Municipi. El lligam entre república i municipi ens ha de permetre una imatge més solvent, amb la reformulació de polítiques públiques de proximitat, amb una millor connexió amb les realitats urbanes del nostre país i amb la creació d’una nova imatge de governança republicana: drets i deures per part de les dues parts, transparència, l’honestedat, l’humilitat en l’exercici de qualsevol responsabilitat, la dignificació i revalorització de l’activitat pública, la cultura de l’esforç, el bé comú, la igualtat d’oportunitats, la participació política i el foment de la cultura cívica.
També ens cal reforçar l’estratègia unilateral cap a Europa. Mirar més Europa i deixar de mirar Espanya. ERC hauria de reforçar molt més el discurs europeista, com més Europa menys Espanya. El futur del nostre país va lligat al futur d’Europa. Hem de tenir en compte que Europa es troba en una cruïlla: manca de lideratge, pèrdua de pes econòmic i estratègic en l’actual marc mundial, els canvis demogràfics, la convivència en societats pluriculturals i la necessitat de reforçar l’existència de valors universals enfront els discursos multiculturals són alguns dels reptes que com a catalans i europeus hem d’afrontar.
L’independentisme pràctic de base econòmica ha de continuar sent un dels pilars de la nostra actuació: la denúncia de l’espoli fiscal i la manca d’inversió de l’estat a Catalunya. Cal apostar a curt termini pel traspàs de totes les infraestructures i el concert econòmic. Continuar amb el missatge que més sobirania econòmica implica més benestar per a la societat catalana.
La renovació del discurs nacional és clau per donar un missatge i tenir una imatge de modernitat: la coexistència de sentiments identitaris, una imatge oberta i plural de la cultura catalana com espai de convivència, el caràcter universal del fet nacional i no una visió provinciana. El concepte de nació ja no respon a criteris monolítics de pertinença, sinó sobretot el que ha de ser és un projecte a compartir entre els ciutadans. També caldria replantejar una nova política per a la resta de territoris dels Països Catalans. El que està clar que el que ha fet fins ara l’independentisme ha fracassat. I el que cal, en primer lloc, és reconèixer la realitat tal com és, les realitats diferenciades que poden tenir un projecte en comú. Caldria centrar els esforços en potenciar el territori dels Països Catalans com un àmbit cultural i comunicacional i també com una realitat econòmica.
La modernització de l’esquerra passa per la renovació del discurs republicà i de la socialdemocràcia clàssica, incorporant aspectes també de la tradició liberal progressista. Quan l’esquerra es perd en les construccions utòpiques és quan deixa la realitat a la dreta. Cal incorporar la competitivitat com a valor de l’esquerra, la importància del mercat i la llibertat econòmica enfront els monopolis; i molt especialment la importància i la reivindicació de la política enfront aquells que volen minimitzar-la. Una esquerra que pren una dimensió de la laïcitat basada en la capacitat crítica de la realitat, en el reconeixement de la pluralitat, basada en l’emancipació de l’individu i els principis de la raó i la llibertat. Quan l’esquerra s’allunya dels problemes que preocupen als seus electors, aquests busquen, especialment en èpoques de crisi, la seguretat en altres opcions. Una revisió de les polítiques públiques que ajudi a reforçar-les comporta un esforç de modernització d’aquestes polítiques, introduint elements de competitivitat en els serveis públics, sense perdre els objectius d’universalitat i equitat. Donar valor als serveis públics comporta que no sempre la gratuïtat absoluta dels serveis sigui la millor política.
L’esquerra ha de trencar definitivament amb alguns tabús, que normalment coincideixen amb algunes de les principals preocupacions que tenen els ciutadans. Per posar un exemple, les polítiques de seguretat. Aquesta és un bé públic, un dret ciutadà i afecta sobretot a aquells ciutadans que no se la poden pagar. Això vol dir que reforçar la seguretat dels ciutadans ha de ser un element clau de les polítiques progressistes, especialment en un moment de grans incerteses. També l’educació ha d’esdevenir l’element central de les polítiques públiques. Un país en un estat d’educació permanent és un país competitiu i amb més possibilitats de sortir de la crisi; reforçar el paper de l’educador i la seva autoritat dins l’escola són fonamentals. La immigració d’aquests darrers anys ha canviat els nostres municipis, això obliga a revisar determinades polítiques públiques, a reforçar aquells aspectes que facilitin la convivència i la integració, a reforçar els valors democràtics i a no tenir cap tolerància davant de qualsevol fanatisme que atempti contra l’estat de dret. Una societat multicultural porta a la fragmentació social, al rebuig als espais comuns, a la pèrdua de la noció del bé comú i a la negació de valors universals. Anem cap a societats plurals però que han de tenir una cultura i un projecte en comú.
Els processos electorals s’han d’obrir, el ciutadà ha de poder triar. La realitat porta a que emergeixi un ciutadà cada cop més autònom que voldrà triar en cada procés electoral l’oferta que millor li convingui i allò que respongui millor als seus interessos. Millorar el lligam entre el representant polític i el ciutadà comporta necessàriament poder triar-los directament; per tant la necessitat d’obrir les llistes.
Aquest conjunt de reflexions volen contribuir al debat que haurem de tenir en els propers mesos de cara al proper congrés, però també és important precisar alguns aspectes del procés que vindrà:
• Caldria donar la màxima importància al debat polític i al model de partit que volem; no només al tema dels lideratges.
• A ERC li cal una profunda renovació especialment a nivell públic però també en la concepció del partit i les formes de treball. Una renovació que tampoc pot comportar menysprear el bagatge i la experiència de tots aquests anys.
• A ERC li cal una refundació, però això no es fa de cop en un congrés i entre els mateixos que formem el partit. Refundar-se entre nosaltres és absurd, per fer-ho ens caldrà nova gent.
• ERC hauria d’anar cap a una renovació en el proper congrés per poder iniciar un procés de refundació el més obert possible que vaig més enllà de les fronteres del nostre partit.
Jaume Oliveras i Maristany

Construir la revolució. Exposició al Caixa Forum

Aquests dies es pot veure l’exposició “Construir la revolució. Art i arquitectura a Rússia 1915-1935”. Es fa al Caixa Forum i s’acaba el proper 17 d’abril. En aquests darrers anys s’han donat més a conèixer les avantguardes russes vinculades a les arts plàstiques, però aquesta exposició ens situa en el món de l’arquitectura. Si el període anomenat d’entreguerres va ser fructífer a nivell del continent europeu, la Rússia revolucionària de 1917 no podia ser una excepció. Les avantguardes russes representen un esclat de creació, lligades en bona part a l’inici de la revolució soviètica. Les dues principals tendències artístiques, tant el constructivisme com el suprematisme, tindran les seves traduccions en els diferents camps de les arts, destacant d’una manera molt especial la figura de Malèvitx.
Però aquesta maginífica i extensa exposició ens endinsa en el món poc conegut de l’avantguarda russa lligada a la construcció de nous edificis, d’acord amb aquestes tendències d’avantguarda. Rússia no és aliena al que està passant a Europa, el propi Le Corbusier farà alguns d’aquests edificis, on també es podrà veure la influència de l’escola de la Bauhaus.
L’exposició es basa en fotografies antigues i també fetes a finals del segle XX, on es pot comprovar en molts casos el deteriorament lamentable en què es troben bona part d’aquests edificis. També trobem algunes maquetes com la Casa de Melnikov, com tampoc podia faltar la maqueta del monument a la Tercera Internacional de Tatlin. I una part central amb dibuixos i pintures. L’exposició es divideix en diferents àmbits: indústries, clubs de treballadors i estudiants, nous habitatges, …; així com també en l’àmbit de les comunicacions com és el cas de la torre de radiodifusió Xàbolovka de Xúkhov.
La nova arquietctura soviètica de primers del segle XX va lligada a la construcció d’un nou ordre social i agafa les formes més avantguardistes dels moviments artístics d’aquell moment històric. Després, la majoria d’arquitectes, com també va passar amb la resta d’artistes, passaran a l’ostracisme i s’imposarà el realisme socialista liquidant tot tipus d’innovació en el camp de les arts.

La mort sobtada del David

Aquest matí quan m’he assabentat de la mort del David Martínez Madero m’he quedat glaçat. Ha mort només amb 47 anys, quan feia només un any i mig que se l’havia nomenat director de l’Oficina Antifrau. El David començava una nova etapa professional, segurament una mica més tranquila que la seva tasca anterior vinculada a la fiscalia contra la corrupció i el crim organitzat. Havia rebut amenaces pel seu compromís contra les màfies que operen al nostre país. Era una persona apassionada per la seva feina, compromesa i oberta al diàleg per debatre amb ell els problemes d’una societat tant complexa i plena d’incerteses com la nostra. Ara feia un cert temps que no parlàvem. Vaig tenir que col.laborar amb ell per tirar endavant la llei de l’Oficina Antifrau, sobretot pel que fa a la seva aprovació dins el Govern de la Generalitat, que va ser un dels primers objectius que vaig tenir sobre la taula com a Secretari General.
Encara recordo que, durant la primera legislatura del tripartit, la sorpresa agradable que vaig tenir al veure la seva fotografia al diari com a candidat a dirigir l’oficina antifrau. Ens vam retobar després de molts anys. El David era nascut al Masnou i havíem compartit part de la nostra infantesa amb ell i el seu germà: els Salesians de Mataró, el carrer doctor Curell o la plaça de l’Església són records que vam compartir on també vam iniciar la nostra adolescència amb les festes, els dies de platja o les nits d’estiu.
Ens vam retrobar al cap d’uns anys ja una mica canviats amb trajectòries molt diferents però compartint objectius i aquest projecte de l’oficina antifrau al qual va dedicar tants esforços. La crueltat de la vida se l’ha emportat. Sempre ens quedarà el seu exemple.

COMIAT

Ahir va ser el meu darrer dia al departament de Governació. Vaig fer el traspàs a la nova secretària general i poder parlar també amb la nova consellera. He exercit el càrrec de secretari general, des del primer dia de la legislatura fins el darrer moment. Primer, amb el conseller Puigcercós i després amb el conseller Ausàs. Al llarg de la legislatura hem treballat amb un equip directiu i de col.laboradors immillorable. Hem tirat endavant projectes molts importants pel país: l’extensió de les telecomunicacions, el projecte xarxa oberta, la millora de la funció pública, l’impuls de l’administració electrònica, el suport al voluntariat, la xarxa d’equipaments cívics, noves mesures de suport al món local i una gran inversió pels ajuntaments; i també un ampli i ambiciós programa legislatiu: oficina antifrau, llei de consultes populars, lleis territorials, … Tots plegats hem d’estar satisfets de la feina feta amb rigor i treball. Però, també vull agraïr la feina de molts funcionaris i funcionàries que han treballat aquests quatre anys amb l’equip de Governació, especialment en aquest tram final, han demostrat la seva gran professionalitat i col.laboració.

Rússia SXX, una exposició memorable

El Museu Marítim de Barcelona va organitzar l’exposició Rússia sXX del 18 de juny al 21 de novembre. Sortosament vaig poder anar-hi el darrer dia. Ja sé que pot semblar un contrasentit recomanar una exposició que ja no és vigent. Sempre es pot adquirir el catàleg, que també val la pena. Volia comentar aquesta exposició pel que té de sorprenent aquesta col.lecció pictòrica, i molt especialment el seu orígen. De fet, ja n’havia sentit a parlar abans. Dolores Tomás és una senyora que al llarg de la seva vida ha anat comprant un conjunt d’obres d’art (al voltant de 5000) tretes de diferents parts de l’antiga URSS, durant un grapat d’anys. A través de viatges al llocs més apartats de l’antiga URSS va anar adquirint aquesta impressionant col.lecció: quadres, icones, ous, miniatures, …
En les darreres dècades s’ha anat popularitzant tot l’art d’avantguarda soviètic de primers del segle XX. A banda dels grans pintors del segle XX com Kandinsky o Chagall, també hem conegut a Barcelona exposicions sobre Malèvitx, Gonxarova, Lariónov, Ródchenko, Tatlin, …
Però aquesta exposició ens descobreix que passa després dels primers anys del sXX a Rússia fins als nostres dies, al marge del realisme socialista. Aquesta increïble exposició ens retrata la vida quotidiana a la rússia del segle XX: retrats, paisatges, la vida rural i rubana, el treball al camp i a les fàbriques. Tot un seguit de pintors relegats pel realisme socialista; influits pel cubisme, l’impressionisme, l’expressionisme i altres corrents pictòriques del segle XX, ens retraten la vida i la història qüotidiana del segle passat a l’immens territori de l’antiga URSS.

Segona edició del programa “Viure al Poble”

Avui, divendres 8 d’octubre, s’han signat els convenis de la segona convocatòria del program “Viure al Poble” del departament de Governació i Administracions Públiques. A l’acte, celebrat al Palau de la Generalitat, han assistit el conseller de Governació Jordi Ausàs, el director general d’administració local Carles Bassaganya, els directors dels serveis territorials i jo mateix, com a secretari general del departament. En la signatura han participat els 28 alcaldes que representen els diferents projectes amb una inversió de 13’5 milions.
Aquesta segona convocatòria ha estat un èxit i consolida aquest programa específic per a municipis de menys de 2000 habitants. Els projectes seleccionats prioritzen la revitalització del patrimoni cultural i natural i les infraestructures turístiques i econòmiques. “Viure al Poble” ve a representar, per als municipis petits de Catalunya, una espècie de “pla de barris” similar a les actuacions que es fan en municipis grans amb barris degradats.
Avui, aquest programa de cooperació amb els ajuntaments petits, és una realitat consolidada que ja no tindrà marxa enrera.