Contra la indiferencia de Josep Ramoneda

Aquest assaig del Josep Ramoneda, editat per Galaxia Gutemberg, fa que sigui molt recomenable la seva lectura, especialment pels temps que estem vivint. Es tracta d’una reivindicació del la raó i la llibertat, dos conceptes que prenen rellevància amb la il.lustració i que són necessaris reivindicar en la nostra societat d’avui. Ramoneda reivindica la laïcitat i el projecte d’Europa. Critica el multiculturalisme com element de segmentació de la societat, el relativisme i la postmodernitat. L’error del concepte d’Aliança de Civilitzacions enfront la idea del xoc, ja que superposen la religió en primer terme i porten a la negació de valors universals. També la crítica al pensament de Rousseau degut a que fomenta la irresponsabilitat de l’individu i les derives utòpiques del pensament il.lustrat. També entra amb el concepte caducat de nació pel que fa a l’eqüació 1 nació=1 llengua=1 cultura=1 estat; reinvidant més la nació com un conjunt d’individus amb un projecte a compartir. Ramoneda recull una sèrie d’idees, algunes ja formulades per altres autors, que pretenen donar una mica de llum en uns moments de confusió i l’amenaça de la indiferència a les societats del segle XXI.

Dime quién soy de Julia Navarro

Es tracta d’una novel.la de més de mil pàgines d’aquesta periodista i novel.lista d’èxit que es llegeix molt fàcilment. A partir de la investigació, per part d’un periodista, de la identitat de la seva besàvia, l’autora fa un repàs de la història d’Europa del segle XX. Comença durant la República quan la protagonista abandona la seva família benestant per embolicar-se amb un agent de la Komintern. Després vindrà París, Buenos Aires, Moscou, Roma, Berlín. Un repàs d’esdeveniments del segle XX: la república i l’esclat de la guerra civil, l’estalinisme, el nazisime, la segona guerra mundial, l’espionatge i la guerra freda. Un bon culebrot que et fa passar una bona estona.

Vides improbables de Ferran Sáez

Aquest llibre de Ferran Sáez editat per Acontravent porta el subtítol: una història dels heterodoxos catalans. Aquest llibre on barreja ficció i realitat l’autor ens presenta cinc històries de cinc personatges, que van entre el segle XVI i el segle XVIII, a partir de la revelació d’un historiador amateur anomenat Samuel Carasso Cohen. Històries inversemblants amb personatges sorprenents i fora del corrent: des del que volia provar l’existència de déu a través de les matemàtiques o l’impostor que es va inventar que havia fet la volta el món. Per no esmentar el cas verídic de Celestí Barallat i els seus tractats de botànica funerària. Un llibre que no deixa de ser una novel.la divertida i enginyosa de Ferran Sáez.

Sang vessada d’Asa Larsson

Una certa decepció és el que m’ha produit llegir la segona novel.la de l’autora sueca Assa Larsson. La primera novel.la publicada d’aquesta autora “Aurora Boreal”, de l’any 2003, em va causar una molt bona impressió. Aquesta segona, de l’any 2004, pretèn ser una continuació de la primera. També es produeix a Kiruna, el nord de Suècia, amb el rerafons de l’integrisme religiós i l’ambient asfixiant d’aquesta ciutat sueca. La protagonista, Rebeka Martinsson, amb molts paral.lelisme amb l’autora, torna a la seva ciutat natal de Kiruna i es produeix un nou assassinat, aquesta vegada una rectora luterana feminista. Tot i la construcció interessant dels diferents personatges, la novel.la perd la intensitat de la primera.
Ara caldrà esperar la publicació de la tercera novel.la de Larsson “Camí negre”, fora de l’ambient de Kiruna. Amb el precedent de l’exitosa trilogia d’Stieg Larsson, ara també ha aparegut una nova trilogia interessant de novel.la negra sueca de l’autora Mari Jungstedt, el primer títol de la qual és “Ningú no ho ha vist” i passa a l’illa sueca de Gotland. Continuarem amb les lectures de la novel.la negre nòrdica, després de l’espectacular èxit de l’Stieg Larsson i la seva peculiar trilogia de “Mil.lenium”.

Arrels nòmades de Pius Alibek

S’ha parlat molt d’aquest llibre força interessant de l’iraquà Pius Alibek que viu a Barcelona des de l’any 1981. Aquest filòleg i cuiner ens explica les seves vivències personals fins arribar al nostre el país. Nascut a Ankawa, al costat de la ciutat d’Erbil, actual capital de l’entitat federal autònoma del Kurdistan. Erbil ja exerceix aquesta capitalitat del kurdistan iraquià des de després de la Primera Guerra del Golf del 1991 i la declaració del nord kurd com a zona d’exclusió aèrea.
Alibek pertany a la minoria assirio-caldea que són els que reivindiquen ser els succesors de la població autòctona d’abans de la colonització àrab del segle VII. La llengua pròpia d’Alibek és l’arameu, actualment parlada per unes 500000 persones i estan vinculats a l’església catòlica caldea, unida a Roma. Dins el trencaclosques de les diferents minories cirstianes és la més improtant de l’Irak.
L’autor va explicant la seva vida a l’Irak, des d’Ankawa al sud de Bàssora, la seva estada al seminari, Bagdad, Londres, el servei militar i fins l’esclat de la guerra absurda amb l’Iran al 1980. Quan arribi a Barcelona al 1981 ja no tornarà al seu país.
El llibre va deixant palès el poder cada cop més asfixiant del Baas, instaurant un règim totalitari que culminarà amb Saddan Husein. Malgrat això el país encara gaudia d’una important tolerància religiosa al tractar-se d’un règim laic. Després de la invasió de les potències occidentals, amb la força creixenet de l’islamisme, aquest clima de tolerància cap a les minories, excepte el cas dels kurds al nord, ha deixat d’existir i va produint l’emigració d’aquestes minories cristianes cap a altres indrets.
Un llibre de lectura interessant i per reflexionar sobre el futur de l’Irak, els efectes devastadors del colonialisme, l’islamisme com a ideologia totalitària i l’existència de minories cristianes vinculades a la població orginària d’aquesta zona anterior a l’arabització.

El hombre que amaba los perros

Es tracta d’una gran novel·la, molt ben escrita. És la història d’un personatge tenebrós i misteriós: Ramon Mercader, amb l’assassinat de Trotsky pel mig. Leonardo Padura fa una recreació històrica on conflueixen tres personatges: Ramon Mercader, Trostky i el protagonista de la novel·la. L’autor de la novel.la era, per a mi, un autèntic desconegut; nascut a l’Havana, és conegut per una sèrie de novel·les que tenen com a protagonista un detectiu anomenat Mario Conde.
S’ha escrit molt sobre Mercader i l’assassinat de Trostsky, aquesta novel·la, però, fa alhora una sèrie de reflexions històriques molt suggerents i interessants: la Guerra Civil espanyola, la història del comunisme internacional, les purgues a la URSS, la paranoia estalinista, el desengany amb el règim cubà que transmet el narrador de la història… en definitiva, la història de la perversió de la utopia socialista.
És difícil llegir el llibre i no evocar les imatges del documental -pel·lícula “Asaltar los cielos”, dirigit per José Luís López Linares i Javier Rioyo. Els records de la pel·lícula es presenten involuntàriament en llegir el text, sobretot els protagonitzats per Ramon Mercader. També és inevitable recordar el llibre autobiogràfic de Trotsky “Mi Vida” (Editorial Debate), un gran llibre d’aventures, si se’m permet la irreverència. Són remarcables les peripècies de Trostky en la seva sortida de la URSS d’anada cap a Turquia, després a França i Noruega, i finalment a Mèxic. Sempre perseguit pel feixisme en alça a Europa, però també pels estalinistes. Només a Mèxic, sota la presidència de Lázaro Cárdenas, tindrà una rebuda hospitalària, especialment a mans de Frida Kahlo i el pintor i muralista Diego Rivera, aquest últim, al meu parer, un personatge bastant lamentable. En el seu exili, Trotsky construeix un món molt tancat, amb un cercle molt fidel de persones sense cap tipus d’influència política on penetrarà Ramon Mercader.
El repàs de la història de la URSS sempre és colpidor, però més encara ho és veure com Stalin anirà liquidant tots els protagonistes de la Revolució d’Octubre, des del muntatge de l’assassinat de Kirov, el jove secretari del partit a Leningrad, les purgues del 34 i els judicis corresponents: Kamenev, Zinoviev i finalment el cas de Bujarin, la liquidació de tota la cúpula de l’Exèrcit Roig amb l’execució de Tujachevsky fins a aconseguir la mort de Trotsky a mans de Mercader.
La història de Ramon Mercader també és força colpidora: la captació per part de la seva mare, Caridad del Río, senyora amb una relació “peculiar” amb els seus fills, que es relacionarà amb els baixos fons de Barcelona i sempre va estar al servei de l’espionatge soviètic. La relació de Mercader amb Àfrica de las Heras, l’espia hispano-soviètica nascuda a Ceuta, una paranoica estalinista que arribarà a coronel dels serveis secrets soviètics. No oblidem que tota aquesta generació forma les JSU a Catalunya, on hi havia Teresa Pàmies i López Raimundo entre altres, i seran la quinta columna de Carrillo per realitzar les purgues que es produïran al si del PSUC.
Un dels aspectes més interessants del llibre és la relació entre Ramon Mercader i el seu instructor, Leonid Eitington, qui anirà canviant de nom al llarg de la novel·la (i de la seva vida). Quan els dos es retroben a Moscou, després dels vint anys de presó de Mercader, i de l’empresonament per part d’Stalin d’aquest agent del KGB, és interessant la narració que se’n fa del sopar que organitza Mercader a casa seva: arròs a banda i peus de porc. Mercader enyorarà cada cop més poder tornar a Catalunya, especialment al seu paradís perdut de Sant Feliu de Guíxols, referència que també surt a la pel·lícula abans esmentada. Volia acabar els seus dies allà portant un restaurant a la platja. Però finalment, acabarà a Cuba, i allà coincidirà amb el narrador de la novel·la.
Mercader és un personatge que fa esgarrifança, però a l’autor de la novel·la, com mateix reconeix, li produeix alhora un altre sentiment, el mateix que també em va produir a mi quan vaig acabar de veure “Asaltar los cielos”: compassió.
I una darrera reflexió: l’autor posa en evidència, com he comentat abans, la perversió d’una utopia; no serà que les utopies sempre porten la perversió en elles mateixes?

Una passejada per la Bíblia

, La Biblia explicada a los que aún no la han leído és un llibre editat per l’editorial Ariel, l’autor del qual és Philippe Sellier. L’autor és un assagista i escriptor francès especialista en literatura i religió. És professor emèrit de la Universitat de la Sorbona de París. Com indica el títol d’aquest article es tracta d’un llibre que permet tenir una aproximació a la Bíblia i entendre tots els vincles d’aquest llibre amb el nostre món actual. L’autor fa un repàs detallat del conjunt de llibres, tant de l’Antic Testament com del Nou Testament. El llibre permet recordar totes aquelles imatges i narracions que tenim encara a la nostra memòria del nostre ensenyament religiós. L’Antic Testament no deixa de ser un llibre apassionant ple d’aventures, crueltat i depravació; amb històries que formen part del nostre imaginari cultural: Caïm i Abel, el diluvi universal, Abraham, Moisès, el rei David, els profetes, … I el Nou Testament amb les històries vinculades al personatge de Jesucrist explicades pels quatre evangelistes, les benaurances, les paràboles, els fets dels apòstols i com no l’Apcalipsi de Sant Joan. Al llarg de llibre es van exposant els vincles de cada una de les històries que s’expliquen i les seves representacions posteriors a través de l’art: especialment la pintura, també l’escultura o bé la multitud de peces musicals vinculades al fet religiós. Com podem comprendre la història de l’art sense conèxier el text de la Bíblia? O moltes de les expressions que s’usen en qualsevol conversa en la nostra societat: expressions vinculades al personatge de Judes, per posar un exemple, o el fet de “rentar-se les mans” vinculat a l’actuació de Ponç Pilat? No podem entendre el nostre passat i present sense conèixer la Biblia, per això reivindico la seva lectura i estudi. Aquest llibre ens permet en tres-centes planes una bona aproximació.

Una tormenta sutil de Giles Blunt

Per a mi ha estat una sorpresa força agradable el descobriment d’aquest autor canadenc de novel.la negra. Giles Blunt té d’altres novel.les d’aquest mateix gènere, destacant l’editada en castellà “Cuarenta maneras de decir dolor”. “Una tormenta sutil” està editada en castellà per RBA.
No soc un lector habitual de novel.la negra, tot i que darrerament he tingut ocasió de llegir-ne uns quants autors i autores: la francesa Fred Vargas, com no podia ser d’un altres manera la trilogia d’Stieg Larsson i també l’escriptora sueca Assa Larson amb la seva “Aurora Boreal”, la qual recomano la seva lectura. Assa Larson retrata el món del nord de Suècia i l’integrisme religiós de les sectes cristianes d’aquella societat.
Els protagonistes de les novel.les policíaques de Giles Blunt son dos policies de la ciutat fictícia d’Algonquin Bay de l’estat d’Ontàrio; Jhon Cardinal, anglòfon i Lisa Delorme, francòfona.
Però un dels aspectes més significatius de la novel.la és la incursió al voltant de la història del Front d’Alliberament del Quèbec i la infiltració de la CIA i els serveis secrets canadencs. La història arrenca a partir d’una sèrie de crims que es produeixen a Algonquin Bay. El Front d’Alliberament del Quèbec va ser un grup político-militar que irromp al 1963, propugna la independència del Quèbec amb una barreja de discurs anticolonialista i anticapitalista propi de l’època; amb la influència dels moviments d’alliberament del Tercer Món (Algèria, Vietnam) i el règim castreista. Aquest grup quedarà liquidat al 1970, a partir dels fets que descriu la novel.la, on es canvien els noms dels protagonistes reals. El Front va segrestar al comissionat britànic de comerç i el ministre de treball del Quèbec. El govern canadenc va respondre amb l’estat de guerra i una forta repressió contra el moviment quebequès. En mig dels fets es va produir l’assassinat del ministre quebequès a mans dels segrestadors; tot plegat envoltat de fosques actuacions de la CIA i els serveis secrets canadencs.

ADOLFO SUÁREZ. Ambición y destino: Gregorio Moran. Ed. Debate

La veritat és que aquestes sis-centes pàgines de Gregorio Morán són d’una lectura apassionant. Primer de tot he de reconèixer que no he llegit el primer llibre que va escriure l’autor sobre Suàrez l’any 1979. Em declaro lector, sense compartir les seves opinions, de Gregorio Moran i llegeixo quasi religiosament les seves “sabatinas intempestivas” setmanals a la Vanguardia. De Gregorio Moran, però, he llegit alguns llibres: “El precio de la transición”, la reedició del llibre sobre el País Basc “Los españoles que dejaron de serlo”, parcialment el gran llibre “Miseria y grandeza del Partido Comunista de España (1939-1985) i “El maestro en el erial: Ortega y Gasset y la cultura del franquismo”.
He de dir que abans del llibre de Moran, acabava de llegir el llibre de Javier Cercas sobre el 23 de Febrer. Sense voler desmeréixer el llibre de Cercas, crec que el llibre de Moran es troba a anys llum de la narració del primer. Cercas es centra en
tres personatges que van tenir un comportament similar el dia del 23-F: Carrillo, Gutiérrez Mellado i Adolfo Suárez. És una narració amena i distreta, que et permet anar recordant els fets i el context en el qual es van produir, però sense cap aportació rellevant. Moran, a banda de la seva indiscutible qualitat literària, entra a fons en el personatge de Suàrez, aporta elements d’anàlisi del personatge, de tot el procés de la transició i del propi franquisme i els seus actors. Alguns d’ells que per curiositat et fan buscar en el el google el que se’n va fer de molts d’ells després de passar a l’ostracisme polític: des de José Solís Ruiz (“la sonrisa del régimen”), la resta dels magnífics d’Alianza Popular o d’altres mòmies del final del franquisme i d’inici de la transició. Una transició ben analitzada com un procés el qual no tenia un predisseny exacta de com havia de succeir tot, sinó que és fruit de la confrontació política existent. És evident que els reformadors del franquisme no volien anar gaire enllà de la situació de 1976 i tampoc es va anar fins on volia l’oposició democràtica en aquell moment.
El llibre consta de tres parts molt diferenciades: la primera de la mort de Franco fins el 23 de febrer, la segona comença en els inicis de la carrera política de Suàrez en les entranyes del franquisme i finalment la descomposició de la UCD amb l’aparició del CDS i la fi política de Suàrez. Un dels elements més rellevants i curiosos del llibre és quan el Rei Juan Carlos demana per carta diners al Sha de Pèrsia, ben poc abans de la seva caiguda, per tal de poder ajudar al nou partit fundat des del poder, la Unión de Centro Democrático”

El Desencanto

EL DESENCANTO. El despertar de un izquierdista de tota la vida: Andrew Anthony. Ed. Planeta.

Es tracta d’un llibre que recomano molt especialment a tots aquells que estiguin disposats a replantejar i qüestionar els tòpics de l’esquerra. Andrew Anthony és un periodista anglès, format en el pensament més correctament progressista de l’esquerra europea, que a partir de l’atemptat a les Torres Bessones de l’11 de setembre de 2001, comença a qüestionar tota una sèrie de valors suposadament progressistes i alguns dels principis de l’esquerra de les darreres dècades. Com és de suposar el seu llibre ha rebut fortes crítiques de l’establishment” progressista.

El llibre és una crítica de profunditat contra el relativisme cultural i aquest sentiment de culpa que ha impregnat el pensament de l’esquerra europea. La part autobiogràfica, el seu origen en el si d’una família de la classe obrera anglesa, el contacte amb el professorat anglès influït pel pensament de l’esquerra més estratosfèrica (fruit de les modes d’importància tercermundista de la dècada dels seixanta i setanta), li van creant un sentiment de culpa i ple de complexes. Les referències i reflexions entorn del seu origen social i a la seva mare són la base alhora d’analitzar les polítiques de multiculturalitat i sobre la immigració a la Gran Bretanya. També posa força èmfasi en qüestionar els tòpics de l’antiamericanisme de l’esquerra.

Anthony denuncia la tolerància d’aquesta esquerra multicultural davant del fonamentalisme islàmic que es produeix a les nostres societats. Posa en evidència molts dels líders musulmans d’Anglaterra, que condemnen el cas de les caricatures daneses i alhora es neguen a condemnar els atemptats terroristes. El cas més emblemàtic serà el del director de cinema holandès, Theo van Gogh, assassinat per un islamista, que produeix “certa comprensió” entre certs intel•lectuals i periodistes d’esquerres; com també el cas de la col.laboradora de Van Gogh i exdiputada d’origen somalí Hirsi Ali.

Un llibre que ens pot ajudar a reflexionar sobre la realitat de la nostra societat i, com des de l’esquerra, no es pot perdre els valors que són universals de la llibertat, la igualtat, la laïcitat i la democràcia.